De les mans de la gent corria,
entre muntayes d’espetecs i aplaudiments pseudoforçats
Així la metamorfosis interna
Impedia que comprengués lo inevitable
Quan creia en la gent del meu voltant
I no entenia l’esquizofrenia en què viviem
Em preguntaba perquè m’afectaven tan les coses
I perquè em mostrava a mi mateix com un mirall
Que absorbia la meva imatge i em convertia en no sé què…
…Quan creia que l’últim borinot del mesozoic
Només havia estat captat pels meus ulls atents i narcisos.passat
Fantàstic.
Si vols coneixer algú
Fes-lo enfadar
Texto agregado el 04-04-2005, y leído por 213
visitantes. (3 votos)