Apèndix:
S’abaixa el tal•ló i la gent, exultant i de manera unànima, s’abaixen els pantalons i es foten a cagar en el seu raconet de butaca, que com és ben sabut, es un toc indiscutibles de bones maneres i de glamour. Els rics a les tribunes són els primers de llençar la merda cap els demés conciutadans, i obren el camí del joc final que es repeteix en cada espectacle quan aquest ha agradat molt al públic , i que consisteix en llençar-se tanta merda els uns als altres, tantes vegades com sigui possible. Així doncs, per si algú no sabia d’on provenia l’expressió “molta merda” en el teatre i demés, ara ja ho sap, així com les interessants maneres dels conciutadans de l’època de la maria castanya, però la de debò, eh! la que vivia en el cap d’una agulla, per allà quan els “ximpanzès” començaven a destruir les seves cases, aquests arbres tan bonic i rodons, i de la fusta que en treien es construïen una altra casa, aquesta però, amb estufa a base de sangria embotellada. La pròxima idea seria destruir el món per a poder-lo construir després, així que els “chimpancès” van decidir agafar el tonto de turno, que d’aquests sempre n’hi ha, i el van entubar per tal de poder seguir divagant pels boscos plens i maliciosos i fer bones les equacions de la subceptibilitat eterna. L’home que es coneix avui dia estava al caure...