(narrador)
A la txell li feia molta mandra escriure.
(diàleg, i a partir d'aquí segueixen la història tots plegats)
-Qui és la Txell?
-Em pensava que ja ho sabries.
Impossible que ho sabessin, ni un ni l’altre ni ningú perquè...algú sap realment qui és?
Ah, uh...la Txell és el nom d’un cometa que passa cada 300 anys per sobre de la lluna. La lluna de València, ja s’entén.
Pobre lluna si ha d’esperar 300 anys cada cop que vol que algú li passi per sobre...perquè..passar per sobre és el que més li agrada a la lluna.. la de València i la de tot arreu. I és que de fet el que diferencia a la de València de la resta és que ella...sempre s’ho imagina tot més gran del que és.
-No obstant, la lluna...
-Si. La lluna té varis amants. Tot va començar una nit de lluna plena en què el Sereno del poble se sentia sol i li va demanar foc a la lluna per encendre’s la pipa.
-Es ve ben que d’històries n’hi ha per a tos els gustos.
-Oh i tant. Ja pots pujar-hi de peus.
-Ja encara diria més, pujar-hi de peus i esclafar-hi els turmells sobre la superfície tova de pastel i almoina llastimosa qeu es passeja amb un fetge de be dissecat per la constel•lació de Júpiter, la que connecta amb el jove cornut del 3er 2a.
-Sí, aquell noi que va néixer un ombrívol matí de tardor just quan saturn estava a la casa de Capricorn i just quan la Maria i en Joan es van reconciliar sobre un núvol fet de porexpan i just quan la Rosa es va menjar un palote caramelote i just quan...la lluna tenia ganes de donar foc a qui fos. Foc. Foc. Foc que encén i no apaga.
-mmm...Saps què?
-Què?
-mhfdailsirowegnioafgoehioqwhioweaghirgrwepoi
-fhdaoaighsiohdweagohaghaohpsahgds
-lfe jdadsoi fudspoaghd dpgds
- apfods apodsfj podsag g
-M’he quedat molt millor!
- Ja ho pots ben dir.
-I heus aquí que...
-Foc, un altre vegada foc. Guaita mira, la meva polla ha pres conciència i es dirigeix cap a tu per engrapar-te i penetrar-te fins assaborir els sucs gastrointestinals que harmonitzen el teu Atman ultrapersonal, os sigui, el teu collons d’ànima punxeguda que de pudor a podrit que fa l’amagues en restes encefàliques que res en saben de l’assumpte en concret.
-Saps, això m’ho hauries d’especificar.
- De vegades és molt millor que no t’especifiquin res de res d eres. Només fem veure que volem saber i saber però això és mentida..una punyetera mentida. Realment l’únic que volem és foc. Foc. Foc. Foc i mil vegades foc,. Tant foc com els nostres cossos flonjos de no fotre res en tot el puto dia poden suportar. I així, demanant foc i més foc s’exciten i s’acosten i no es repel•leixen. No. Es junten i cremen l’un dins de l’altre.
-Ei
-Què?
-Saps... que es tic fent una pel•lícula?
-Ah si, des de quan?
-Des de que vaig néixer.
-Ahhh. Està bé, però tampoc és res de l’altra món. Ja m’he dedicat a ballar sardanes des dels 3 anys, que tampoc és poc.
-Ei tio, aquest àcid és de collons, tu.
-Quin àcid?
-Bé, com et deia respecte la pel•lícula...
- Eo, em regales un fotograma?
-Clar. Com el vols?
-Tant m’és mentre hi surti amb la teva polla dins la meva boca...un altre cop el foc.
-Toma calbot!!(li fot un calbot). En tinc tants com vulguis de fotogrames.
-Oh, amb tot això m’has fet tenir una inquietud filosòfica, ara.
-Ah si, quina?
- No aconsegueixo desxifrar que és una calexico desconcertat a tirabuixó planejant sota la llum del focus en direcció cap a ves a saber on i amb possible intercanvi de matèria i/o transformació d’aquesta.
-Està ben, clar. T’han fotut un compact disc pel cap, i com no vagis ràpid cap al consultori et quedaràs desangrat.
- Estic pensant que més que inquietud filosòfica...
-Què? No cal que m’ho diguis..el que tens és una erecció filosòfica o no, no ho sé..
-Erecció?
-Sí, E-R-E-C-C-I-Ó que sona a dicció i direcció i missió i tantes is àtones i os tòniques com se t’acudeixin a final de mot.
-Mot?....mot!
-Mut?...mut!
-Si, això es un barri de termites de cap allà Capadoccia, crec. Ho vaig veure en un documental del parte.
-De lo que se’m presenta una pregunta. Perquè la llum és llum? Què és (sóc) això que sóc? I perquè em puc formular aquesta pregunta?
-Ep, que això són tres pregutnes!
-Agafa’t-ho com el misteri de la Santa Trinitat, que eren 3 en 1.
-Ui si, ja ho sentia a dir al meu avi que la vida es complicada.
(La conversa desfila per estranys substrats esquizoides, en paral•lel al fil principal i de manera simultània; “El què passa és que el meu avi era sord com una tàpia des de la guerra i no sentia el que deia, així que barrejava el que deia amb el que pensava.
-Bé, jo quan dormo no tinc cap problema, i per tant, dedueixo que quan em mori tampoc. Inclús et diré que quan em mori en podrem parlar, de tot això.
-El meu avi, deia que si penses el què dius, ets el què penses i que sinó també ho ets.
-Un tio amb personalitat el teu avi.
-Un tio unilateral com les bombes lapa, amb l’únic vici de gratar-se els collons després dels àpats.”)
-Com saps que et moriràs? Recordes quan vas néixer?
-I tú, recordes la teva primera erecció?
-Mmm...
-Ah doncs.!
- Jo sí la recordo, la primera que vaig veure va ser en un “columpi”. Un “columpi” com aquest que ara deixes tu perquè mira que ja deu estar marejat amb tanta estona que fa que et columpies.
Saps què? M’en vaig a fotre un polvo. Ara torno..o no..millor follo fins demà.
I es va posar a nevar...
Chocho calent pluja neu a fred molt greu.
Ei.
-Què?
Kekekekeke kikikiki rikiii al gall ja canta de bon matí,
Per tots vosaltres babyes, i sense remitent et pregunto,postulem ajupits sota el llit ben juntets?

Apèndix:
S’abaixa el tal•ló i la gent, exultant i de manera unànima, s’abaixen els pantalons i es foten a cagar en el seu raconet de butaca, que com és ben sabut, es un toc indiscutibles de bones maneres i de glamour. Els rics a les tribunes són els primers de llençar la merda cap els demés conciutadans, i obren el camí del joc final que es repeteix en cada espectacle quan aquest ha agradat molt al públic , i que consisteix en llençar-se tanta merda els uns als altres, tantes vegades com sigui possible. Així doncs, per si algú no sabia d’on provenia l’expressió “molta merda” en el teatre i demés, ara ja ho sap, així com les interessants maneres dels conciutadans de l’època de la maria castanya, però la de debò, eh! la que vivia en el cap d’una agulla, per allà quan els “ximpanzès” començaven a destruir les seves cases, aquests arbres tan bonic i rodons, i de la fusta que en treien es construïen una altra casa, aquesta però, amb estufa a base de sangria embotellada. La pròxima idea seria destruir el món per a poder-lo construir després, així que els “chimpancès” van decidir agafar el tonto de turno, que d’aquests sempre n’hi ha, i el van entubar per tal de poder seguir divagant pels boscos plens i maliciosos i fer bones les equacions de la subceptibilitat eterna. L’home que es coneix avui dia estava al caure...