Rebuscava pel bosc. A voltes humit, a voltes sec. Vida que brota, a la cassola. Tant hi fa què sigui, perquè ella tot ho coneixia. Foragitada? Millor que millor. Aquí era lliure i benaventurada.

Des del despuntar del sol fins a la posta. Potser des de la posta fins el despertar. Tot depenent de què hagués de collir. Els cargols a la vesprada o a la matinada. Els grills a plena lluna. Les llumetes en zel calia deixar-les fer. Malastruga si les agafava en dia parell, o si encara no eren fecundes.

Remeis ben bé útils, però no populars. Observar, experimentar, pensar... i deixar-se guiar pels astres. També per les pedres de colors i les runes, i els budells sagnants dels coloms a sobre la llosa de fred marbre blanc. Estil romà.

Els seus cabells castanys arrinxolats; en el seu dia tenien menys fullaraca i plometes de mallarenga. Era com si el seu cos no sapigués viure sense estar replet de cosetes; penjolls de pota de conill, polseres de corda de pita amb pedres minerals, fulles de faig repenjades al cabell o plometes de mallerenga i pit-roig endinsades a les primes trenetes del clatell.

No robava res a la vida. Agafava el que li oferia. Feia ungüents sense ni tan sols pensar a qui els hi oferiria. Tampoc importava. De vegades alguna guineu s’acostava sense massa confiança al cau de la dona. La cabana de fusta encabida a la paret sorrenca del bosc no era altra cosa que un consol pels animals ferits. Una mena de benedicció atea

Amb el temps i les restes de menjar de la jove dona, alguns animals li havien agafat confiança. A ella tant se li’n feia. Però es trobava allà, i no li importava curar ferides dels veinat. La guineu era maldestra en l’art de la caça, però més encara en el de la fugida de les boques famolenques del bosc. Gossos abandonats que queixalen com piranyes allò que es puguin empassar.

Les mossegades eren infectades i ella sabia curar-les com ningú. El fet que es sotmetessin a les seves cures eren el millor pagament; saber que tot d’una ella era un ésser suprem, poderós. Era la conformitat del medi amb els seus coneixements.

Argila de la riba feta figures. Assecades a la no gaire llunyana clariana. Torrades a poc sol i lluna, un dia viatjaven al bosc. En repòs a les mans, transportades les fades mida nans.

Adormides als arbres, lliures sota estels, vora les arrels, fos a on fos, fes què fes, allà les deixava, sobre el terra quedava estès, el millor indi, dormint, no hi ha estrés. El clima, el temps, llepant les ferides i el no-res, la terra, que ara terra torna a ser.

Viure sense saber el perquè. Respiració entretallada el dia de la pujada, del sentiment, del plaer, del no saber què tornes a saber. Se que ho recordaré. Sentir-te dins, ben endins, ben cosins. Sentiments de qui no és bruixa, mai comprensibles si no l’estimes. Viure apartada del món, de la Santa Inquisició, alluñyada del perdó. Tenint la raó, la devoció, la presumpció de Salvadó.

La Salvació. Salvicida. La teva vida. No la curarà ni tu ni el teu riure, ni la mentida. És una desgraciada i de res li serveix la teva calma i reconeixement. Té un cor penitent que plora de pena, plora sang, calent, de la puñyalada de daga de fang, que ella a poc a poc es va clavant. Es va calmant; es calma.