Et parla de dones, o no te n'adones. Potser parla d'homes que viuen en ombres. Pel teu sentiment cada cop més pès, se't fa més espès quan calmes la set. De quinze o disset, de quaranta o trenta, o de vint-i-set. Avança amb empenta el teu cor atret.

Quan surts al carrer, camines tot dret@. Et sents tan atret@ per un munt de gent. No hi ha res a fer. Per molt que les besis, les seves boquetes ho neguen d'un tret. Ho saps que és un fet. Cap mal tu no has fet. Amb tanta tendresa és que et quedes estes@ al terra amb noblesa. Se't veu la bellesa que queda palesa quan de cop t'aixeques, te'n surts de les reixes, et trobes renéixer i no saps bé per què.

Si creues no mires si es verd o vermell. Irradies presència, bé, tota ta pell. Serrell, te'l treus, t'estorba en un ull. No es l'hora prò escull. Alhora camines que penses en ell@s com dins d'un escull. Tremolen les fulles, cents d'algues ferides, prò tu protegid@ fas tries, no crides i et sents ben endins com les cares pàlides passen ràpides per la ment, sense cap remordiment.

L@ trobes a ell@, que es llop (pell d'ovella) que és molt femella però no gemega ni renega quan treus crueltats de la màniga. Com t'ho fas no hi ha quí ho sàpiga, però a cruel tens vista d'àliga. Que no és cap secret, que et fas molt l'estret@, però si hi ha penya vas molt de valent@. Per poder anar de llest@, que no ets gents modest@ i l'uses a ell@ perquè et pagui el cafè. No hi ha res a fer; no hi ha de moment cap altre remei que ensenyi Sensei.

No tens pas cap mestr@. Ets tu gent d'aquesta que no fa mal volent. Però no sé com s'ho foten que sóc jo qui rep. No vaig de garrepa, te'm puges a la jepa i segueixo rebent. Em fas nà calent@ el forat amagat, on roman el gat que em fa ser tan maula com qualsevol gata de tot el veinat.

Prenc la decisió. Et dóno el perdó, més no la raó. Des de fa ja dies ets ma perdició. T'ho dic de debò, que em portes ben trist@ sense altre motiu que ser bisectriu en tot el que tallo, copies si badallo, i em fots esperó. Que per què no et canto una altra cançó. No tinc poesia per a tu en cap pulmó. Per tu menys encara un foli que ara brilla ompliré de negror.

Mentre que passejes el meu cor envejes, que estima a persones velles i a negres ovelles. A males notícies si vénen unides a gens falses preguntes de si et trobes bé. Un altre cafè. Jo te'l pagaré. Que mentre me'l cobrin, a dos o tres cambrer@s, l'ullet hi faré. M'hi recrearé. Molts cops ho faré. Que sóc generos@ i de bona Fè.

Que ja no tinc mandra. Si tinc fred la manta. Menjar d'esperança, com feia el Carpanta.

Pares al bloc; segona planta, porta quarta. T'esperen llençols, de seda que de cara espanta. Moneda, dues cares, no tries la creu. Ja que hi ets, ho feu, al tanto amb hereus. Gomes ben barates, d'ón és que les treus? Són regalets meus. Entren per cintura i cauen fins els peus. Jo sóc qui te les passo, sé ben bé que ho necessiteu.

Que ets tan preciós@ que em portes gelós@ pensant en què parleu mentres gaudiu i xiuxiueigeu a cau d'orella en el vostre d'amor niu. Sentiu, gaudiu, que tot és que acaba fins i tot la sort que a mi se m'arrambla i m'indica a on viu. Quin màgic estiu. Que un cor que plora més no me'l feriu.