Em vaig endinsar en la muntanya intentant trobar un instant de puresa, de retorn als orígens, d’oblit de qualsevol cosa que em lligués a la meva condició, humana, civilitzada. L’únic consol va ser trobar-me sola, perquè un aire de perversió m’envaïa els pulmons. Totes aquelles paraules belles ja s’havien escrit, i no només la runa i les passes d’altres s’escampaven per terra, sinó que jo podia sentir-ne les veus. No eren esperits, era la remor de les paraules ja recitades, era la remor de la meva ment intentant trobar una pedra intacta. Inexistent.
Corre, corre, aquest bosc no és teu, per què t’hi quedes si et sents incòmode? Jo també volia ser partícip d’aquell bosc, volia que la meva remor fos més forta que totes les altres veus, volia sacralitzar aquell espai, tan podrit, tan pervertit, i així elevar-lo, fer-lo renéixer, tornar-lo a pensar com un indret inexplorat.
Per això, havia de crear un món dins aquest bosc, havia de buscar un espai i fer-lo meu, emmarcar-lo, i canviar-li el rumb. Necessitava establir un diàleg amb aquest espai i fer-lo transitable, humà, donant-li un marc, enclavant-hi unes fites que, amb la seva presència, senyalessin que jo havia estat aquí, fessin aturar el caminant i veure el paisatge amb una altra mirada. Les meves fites possibilitarien l’existència d’un paisatge que, sense elles, restaria invisible a l’ull humà, ja que aquest és tan igualador i destructiu que és incapaç de discernir els espais. Per a ell, l’espai és continu i infinit, mira, però no veu.
Jo volia crear un espai pur.