L’altre dia vaig anar a sopar amb la Sara i la Lídia. La Sara és una amiga de l’ànima amb un gust exquisit i unes cames llargues i esveltes que em fan tornar boja. És una enamorada de Queen i treballa com a intèrpret en un museu d’art contemporani.
La Lídia és una bona amiga de la Sara i, per inèrcia, amiga meva. La Lídia és d’aquelles persones que mai arribes a conèixer del tot: enigmàtica, ocurrent i divertida, amb un aire de glamour de Hollywood i uns llavis perfectes.

Aquell vespre havíem quedat al Cafè de l’Òpera per prendre alguna cosa, i després volíem anar a sopar en un petit restaurant de Ciutat Vella que es deia Bohème. Aquell indret ens encantava, ple de tauletes rodones i petites, només il•luminat per la llum de les espelmes. Tot era de color blanc, fins i tot la façana, que era de fusta, i tenia unes finestres enormes.
Vaig arribar tard, com sempre. El trànsit estava impossible a aquella hora, i em vaig veure obligada a deixar el cotxe en un aparcament d’aquells tan antics en què has de deixar les claus a l’encarregat perquè t’entafori el cotxe allà on càpiga.
Quan em disposava a sortir, el tio del pàrquing va deixar anar un “No sabía lo que era una mujer hasta que te he visto, ¡guapa!”. Vaig somriure.
Quan vaig arribar a Bohème, elles ja hi eren. Em vaig quedar una estona al carrer, observant-les a través del vidre de l’entrada. M’encantava fer-ho. Estaven assegudes en una de les taules del fons. De cop, vaig veure com la Lídia agafava la mà de la Sara, dolçament, tendrament, i se l’acostava a la cara. Vaig veure que la Sara plorava.

I el cor se’m va fer miques. Em va entrar una mena de neguit, necessitava saber què passava. Però alguna cosa m’impedia de moure’m. Estava completament estàtica, mirant-me les meves amigues com qui espia la veïna del davant. Les veia moure els llavis, i em removia l’estómac no saber què deien. A més, la seva imatge m’arribava difosa, perquè els vidres estaven parcialment fumats, i perquè de tant en tant passava algun cambrer amb safates, o persones que marxaven. La Lídia va agafar la seva bossa de mà i va treure el paquet de tabac, va oferir un cigarret a la Sara, i ella va fer un mig somriure en senyal d’afirmació. Eren d’aquells cigarrets més llargs del normal. La Lídia deia que donaven un toc de glamour. I realment, veure la Sara amb els ulls inflats de plorar i amb rímel escampat per les parpelles, fumant lànguidament i amb pipades llargues, feia pensar en la imatge d’una diva, d’una dona fatal. Una onada de passió em va recórrer. La volia. Per a mi sola. De cop em vaig començar a imaginar la meva possible relació sentimental amb la Sara i vaig pensar que seria perfecte. Volia besar-la i agafar-la de la mà i que no plorés mai més d’aquella manera, per l’amor de déu, m’estava matant. Semblava que la Sara s’havia calmat. Ara s’arreglava els cabells. Respirava fons i provava de fer més bona cara. La Lídia es va aixecar per anar al lavabo. I en aquell moment vaig pensar: aquesta és la meva. He de fer-ho, he d’acostar-me a ella i l’he de besar, sense paraules ni res, només vull tocar els seus llavis i que la resposta vingui després. Només seria un moment de res per decidir un futur al seu costat.

Un moment en què jo creuava la porta de La Bohème com una exhalació, radiant i decidida. Ella aixecava la vista i em reconeixia, els seus ulls preciosos s’obrien una mica més, dilatades les pupil•les davant d’una visió agradable, i agafava aire per dir-me alguna cosa, una cosa que quedava impronunciada per culpa dels meus llavis. Per fi era jo qui la besava i sí! Responia, ella em tornava el bes, i m’agafava la cara, i quan ens separàvem ella reia, amb aquells ulls que deien “feia temps que esperava una cosa així”, uns ulls que, com els meus, es preguntaven per un futur incert, però juntes. I tot era com una celebració, com una gran porta que s’obria davant nostre descobert el nostre secret, i ens mostrava caps de setmana passejant per la platja de Cunit, diumenges a la tarda abraçades al sofà, carícies, cossos que descobreixen l’altre cos, noves vides i noves visions, …

Vaig prémer els palmells de les mans contra els vidres de La Bohème quan vaig veure com la Lídia tornava del lavabo, lentament, movent-se sinuosament entre les taules, com mirava fixament la Sara, i com somreien, i com la Sara obria els llavis, per dir alguna cosa, una cosa que es perdia en l’oblit quan la Lídia la besava, deixant que la Sara li acaronés els cabells.