Havia pujat al tren segons abans que aquest arranqués. Li havia costat pujar. Venia corrents per l’andana, arrossegant una maleta grossa, negra, amb rodes. A l’esquena hi duia penjada una motxilla, també negra. Es va recolzar a la paret del vagó, just al costat de les portes automàtiques i, amb una mà sobre la grossa maleta, reprenia l’alè. Va passar-se els dits pels cabells, que els tenia arrissats i llargs per sota l’orella. El seu front morè perlejava de suor. Estava acalorat, però no es decidia a treure’s la jaqueta de pell. Potser no trigaria a arribar la seva parada i amb totes les bosses que portava hagués perdut massa temps traient-se-la. A més, tampoc era tan insuportable, la calor…
Mirava, sense gaire interès, la resta de gent del vagó. Es va fixar en una noia jove que escrivia en una llibreta vermella i, de tant en tant, el mirava. Semblava que l’estigués descrivint, quina gràcia, ser la font d’inspiració d’una aspirant a escriptora… Les seves mirades es van creuar i va envermellir. Va abaixar la vista fins als genolls. S’havia embrutat els texans, hi havia dues taques verdes, una a cada cama. S’hi va passar la mà però no van marxar. Estava inquiet, pensava en moltes coses, no sabia per què però els viatges en tren el feien pensar. On era? Hi havia alguna cosa que fallava en la seva vida, ell, que era un ciutadà del món, algú especial, … Va girar els ulls cap a la finestra i el seu rostre s’hi veié reflectit. Una cara bruna i cansada, una cara estrangera. Ara es sentia fora de tot, com volant i mirant-s’ho. No en formava part, era de fora, això sí, d’algun lloc, del seu lloc. Va recordar. El que més desitjava en aquells moments era prendre una cervesa ben freda al Bar la Mañanita. Encara que hi fes pudor, encara que Fernando no l’hagués convidat mai encara, amb el temps que feia que eren amics, encara que el rònec ventilador que penjava del sostre servís més com a detallet folklòric que per refrescar, encara que un munt de coses més. Aquí no hi feia sol, feia un dia lleig. Gris, amb una resplendor estúpida que feia aclucar els ulls. El dia passava lànguid.
La noia de la llibreta el seguia mirant. No era una mirada insistent, però sí que era una mirada analítica. Notava com li treia suc, dissimuladament, i ho anotava tot a la llibreta petita de color vermell, el seu color preferit. El color de la sang de les seves mans treballant al camp del costat de casa. El color de la petita ràdio de la cuina, que sonava a boleros.
No el molestava aquella mirada. Va somriure en pensar que era una manera ben peculiar de quedar immortalitzat. Per cert, i va arrugar el front, quin aspecte de la seva persona quedaria immortalitzat en aquella llibreta? Segurament la d’un dandi, un cavaller errant amb una maleta negra. Potser havia creat un traficant de cocaïna, transportant la mercaderia en la seva bossa de mà. Potser la d’un immigrant sense papers amb mirada verda. Segurament, però, que seria la d’un solitari. El tòpic del viatger d’aparença interessant. Sempre havia volgut semblar un intel•lectual, però sospitava que no tenia ni idea del que era un intel•lectual. Cada vegada veia més clar que era una definició beneita, pedant. Tot i així, la mirada perduda, l’aspecte descuidat i la maleta el delataven. Semblava especial. Podia haver estat el protagonista de moltes històries, però ho era de la seva. I no tenia gaire clar que efectivament l’estigués protagonitzant.
No volia seguir pensant aquelles coses. Es va fregar els ulls, en un intent d’esborrar aquelles divagacions, i li va venir a la ment la seva cara reflectida a la finestra del vagó. No va voler girar-se. Què era el que fallava? Segurament la companyia que apaivagués l’enyorança. Quina bajanada. Cap companyia que pogués imaginar el satisfeia prou. I va pensar en Julián, el del poble. En com reia i en els sotets que se li marcaven a les galtes cada vegada que ho feia, en la feina a la impremta, sempre de costat, dissenyant, escrivint, creant tot un món, els dos junts, en les nits en què s’emborratxaven amb l’Aitana fins a perdre els sentits, tots tres, rient amb la boca oberta i els ulls closos.
No, ella no ho veuria tot això. Per ella, ell només era un arquetip que s’havia de desenvolupar, un motlle, un viatger interessant.
El tren va entrar en un túnel. Va alçar els ulls cap al rètol vermell. La següent parada era la seva. Una parada i es penjaria la motxilla a l’espatlla, carregaria la maleta i baixaria del tren. La noia de la llibreta tenia pocs segons per copsar els seus últims instants fugaços, i eternitzar-los en una prosa falsa. No hi hauria Mañanites ni Julians ni Aitanes en aquella llibreta.
Finalment, el tren es va aturar. El viatger va pitjar el botó verd i la porta es va obrir. A través del vidre, la noia de la llibreta l’observava mentre li preguntava al revisor com podia arribar a l’aeroport, mañanites, julians, aitanes, calor, casa, vermell.
Després, va tornar a formar part del ramat. Com sempre. Només havia marcat un instant fals i oblidadís en alguna història i per un moment, havia estat elevat a la categoria de personatge, de singular, d’ent descriptible. I al marxar, girant-se d’esquena i desapareixent per les escales mecàniques, algú s’havia deixat d’interessar per la seva mirada.