Aquesta historia que em va passar amb un amic meu l’any passat. Era un noi de metre seixanta, pel ros i amb la cara plena de pigues. Es deia Antoni, pero tots els amics li deien Tom. Era una mica escandalos pero també era un gran amic. Encara que semblava una mica sapastre, sempre feia les millors manualitats de tot l’institut.

Be. Aquesta historia comensa en semana santa. El meu amic i jo vam desidir anar a la massia Mes apartada de la civilitzacio de la ´Garrotxa. La vam escollir perque Tenia una esglesia a menys d’una milla de camí a peu. A nosaltres ens encantava anara a les esglesies a veure les escultures, les vidrieres i l’edifici en si. Pero el que mes ens atreia d’aquell edifici era el campanar que tenia a dalt de la torre. M’encantava sentir les campanades de les hores que passaven per d’avant meu com el vent imperturvavle. Qualsevol diria que aixo deprimeix, pero a mi, el temps era com estar dormit en una valsa en mig dun riu tranquil. Res m’inporta cuan estic sentin el temps. Aquella semana va ser molt meravellossa, Pero la part mes increible d’aquelles vacanses va ser sens dubte un dia en especial.

Eren les nou de la nit del dimecres dimecres. Yo estava llegint tranquilament en la meva habitació quan en Tom em va sorpendre per darrere i em va arrancar la meva lectura de les mans. Al principi em vaig enfadar, pero mentres el perseguia vaig comensar a notar la gracia d’empaitar-lo. Poc despres ell es va aturar i em va dir:
- Voldries que anesim a veure la gran campana de l’esglesia?
- Mentres arrivem per sopar... – Vaig respondre yo com si no m’inportes
- Segur que t’estas morint de ganes.– Em va contestar en Tom alegrement – Vinga va. Será divertit!
Vaig asseptar la petició del meu amic i en deu minuts ens vam encaminar cap l’esglesia.

La nit era clara i estrellada i no vam necessitar les alots. La veritat es que era una nit magnifica per sortir d’excursió nocturna. Eren a punt de sonar les deu cuan es va comensar a nubolar el cel estrellat. Nosaltres no ens vam preocupar i vam seguir el camí. Cuan les deu campanades van sonar i el so va desapareixer en el silenci em va caure la primera gota. Semblaven aquelles cuatre gotes de primavera, pero poc despres va comensar a ploure mes fort i al final era un torrent s’aigua que ens va deixar ven xops al instant. Nosaltres vam comensar a correr cap a l’esglesia. La cual lla podiem veure la porta. Vam entrar-hi de seguida i ens vam aproximar a la estatua de crist i les seves veles per poder agafar una mica de calor. Estavem tan absorts en guanyar escalfor que no ens vam donar conte de hi habia algú al nostre darrere.
- Aquesta pluja es terrible. Ya ha tornat a atrapar a algú a aquí.
Nosaltres ens vam girar soptadament. Aquell home no havia estat mai per els voltants de l’esglesia i en canvi semblava com si coneixes a la perfecció la pluja que els hi havia caigut a sobre.
- Qui es voste? Si no es molt demanar? – Va preguntar-li en Tom
- Ets un noi amable. Mira, soc el guardiar del campanar i em dic Albert. – Li respongué tranquilament, l’home.
- Miri, nosaltres habiem vingut per poder veure la campana. Que diuen que es molt maca i gran.
- No t’ho dubto
- Podriem passar?
- Podeu passar i podeu no passar. La decició es vostra.
- No l’entenc
En aquell moment va sonar el primer quart de les deu. Nosaltres ens vam posar a mirar el terrat i quan vam vaixar la vista, l’home habia desaparegut. Al pensar en el que podia ser aaquell home s’ens va eriçar tots el pels de la nuca. Necessitavem confirmar que els dos ho haviem vist. Pero no van fer falta paraules. Els ull ho deien tot. De seguida ens vam possar a correr pero la porta estava tancada i barrada. Cada vegada estavem mes espantats. Llavors vam començar a notar un fred que ens venia dels peus. Vam mirar a abaix i sensa va gelar el cor al veure que entrava aigua per sota la porta. Era impossible que en un cuart d’hora s’agues inundat tot un turó. Nosaltres desesperats per aquell fet i per la idea de morir ofegats, vam començar a correr por toda la sala. En poc temps en Tom es va aturar i va dir:
- Les escales!
- Que els hi passa a les escales?
- Van cap a munt
- Ostres tens rao! Pugemi!
De seguida vam comensar a pujar les escales i ha pujar pisos i pisos. Fins que vam harrivar a dalt de tot. Era una microhabitació amb una porta de fusta per l’ho vist molt ben cuidada. Les visagres eren de ferro forjat i el pañ de una pedra molt polida com marbre. Jo sense pensar-mo dos vegades la vaig desidir obrir. En l’altre banda hi habia una sala amb una porta sense pany. En la sala no hi habia cap finestra i nomes hi habia una inscripcio en la porta.
“ Les claus son de hora en hora i se sap per enter cuan sonen les dotze.”