10 de Febrer del 2007



Les cinc de la tarda. Fa una estona. Agafo el casc, el forro polar i la cantimplora. Vaig a buscar la bici. Es una Pinarello groga i em va petita. L’inflo. Li munto els pedals. Per sortir del poble agafo el carrer direcció la Boca del Llop. Passo pel camp de futbol. Hi ha partit. També, els nois del poble, amb els porros, les ulleres de sol i d’altres coses. Em connecto l’iPod i segueixo camí avall, ara un conjunt de rocs amuntegats, que situen l’inici de l’excursió. Al voltant la natura domèstica, tan d’aquí. Arbres, pedres, camps verds i marrons encerclats per cables electritzats. El bestiar i deu romandre sovint. Jo només trobo gossos i els acompanyats. L’aire és fresc i amb el pedaleig començo a suar. Trobo un rètol d’indicació fet de fusta i ferro. Folgaroles. Esquivo, com deia, una dona amb un gos. Travesso la carretera general, i entro al poble per un passeig majestuós i mortuori de plataners podats, amb tota l’aparença de ser esquelets monumentals per donar una curiosa benvinguda al nouvingut. Trenco a la dreta. A una banda del carrer cases uniformes, a l’altra el consultori municipal. Alçant la mirada al fons, el camp de futbol, que em recorda històries passades de punkis i marihuana. Agafo la pujada direcció La Damunt. En Verdaguer està present arreu, ni que sigui lapidàriament. Entro dins el que seria una urbanització. Torres i cases benestants al voltant. Em paro a veure’n alguna de prop, per allò del defecte d’ofici. Al voltant de la carretera acompanyant el pas continuen havent-hi plataners. Em desvio i m’aproximo als camps. Observo Osona i sense mans m’esmero en sentir el vent al cos. Es una baixada lleugera i agradable. La Damunt. Faig una volta. Alguna àvia i un parell de joves mig amagats. Drogant-se o petonejant-se. Lo habitual. Observo un mapa en relleu indicant les muntanyes del voltant i que assegura que es pot divisar, el Pedraforca, Tossa d’Alp, el Puigmal i un seguit de punts variats de la geografia estant. Bec aigua de la cantimplora, una ampolla de la marca Trek que li vaig regalar al meu germà per festes. Observo el paisatge i l’ermita. Respiro, o sigui, conscientment. Rumio uns instants si m’aturo a llegir una estona o segueixo l’atzarós recorregut amb bicicleta. A part d’un paquet de clínexs, duc un llibre a la maleta. El Somnis, d’en Miquel Bauçà. Es molt bo.
Decideixo seguir per allò del cansament i d’haver de triar alguna cosa. Enfilo un caminet lateral direcció un pou, segons la indicació dels cartells locals. La pujada és pronunciada i a un roc m’aturo sense esma. Em trec el forro polar. Segueixo a través d’un camí d’herba molla i arbres de formes difícils. El lloc és bonic i la olor és d’aquelles que et fan sentir viu. A estones em trec els auriculars per intentar vincular-me més amb el paisatge. Debades, escolto el propi eco i d’en quan en quan faig conversa amb el camí. M’acosto altra vegada al poble, aquesta vegada per darrera. Ara les cases són de pagès. Diviso els seus patis, magnífics, amb basses, desordre, oques, pavos reals, gossos, gats que s’allunyen al meu pas i la sensació constant de que tot roman al seu lloc. Es una de les millors sensacions que es poden arribar a tenir, més que les de veritat, les físiques. Arribo a una casa. El camí es talla. Reculo. Pedalo uns metres. Trobo una altre caminet. No sé per on tirar, si aturar-me a llegir allà, aprofitant el sol i un paisatge de camps, pals telefònics i cel blau o aturar-me en un altre indret. Decideixo tirar una estona per un camí que s’endinsa. Decideixo, després,de fer-me una planning per no trobar-me en aquesta situació. Penso, que també en la meva vida hauria d’actuar al respecte. Per sort, me n’oblido ràpid. Al pati d’una masia, uns nens jugant amb l’àvia i un home tallant gespa amb el xerrac. El sol es filtra d’entre arbres i cases i la composició esdevé gairebé màgica. Aixeco el cap. Un tot terreny em ve de cara pel camí. Es una Lara Niva de color vermell, com el del cap d’obra de l’obra que porto. Si, treballo al ram de la construcció, sóc el que es diu arquitecte tècnic, i duc una obra d’onze habitatges juntament amb d’altra gent. Això, però, és de la menor importància. Em creuo amb el cotxe i fixem les mirades. I carai la sorpresa! Es precisament el sr Crous, el cap d’obra de l’obra que porto a mitges. Es para. Ambdós estem sorpresos, diria que agradablement sorpresos. En Crous és un home de mitjana edat, morè, de faccions lleugerament jueves, molt amable i fet a la seva, la qual cosa resulta sempre agradable. Ens saludem i de seguida s’explica. Ve del bosc a passejar un gos que porta al maleter amb una caixa d’aquestes opaques i horrendes per a gossos i similars. M’explica que viu per allà i que va tot sovint al bosc. El gos està especialitzat en trobar tòfones, i a això es dedica quan té estones. Diu que és l’excusa per anar al bosc, per desperdigar-se, de la mateixa manera que jo agafo la bici i em perdo, ni que sigui d’una manera domèstica. Quan pot va a explorar llocs nous que ha sentit del boca a boca, talment com fèiem de canalla. Així li dic i em respon afirmatiu. Per segons sembla que la conversa s’esvaeix però de seguida es reincorpora i seguim parlant. M’explica que viu de lloguer, que té una casa seva al poble però que l’ha llogat i així ell es pot llogar aquesta una mica més apartada i que li agrada més. Que allà pot tenir hortet, el gos i fer calçotades o menjar tòfones amb els companys. Pel què em diu, intueixo que té dona i canalla ja crescuts, encara que per la seva fila ningú ho diria. Se’l veu tan seu, amb el particular delit pels plaers de solters, tan incorporat al seu món, aliè a opinions forasteres, tan feliç, a la seva particular i austera manera. M’ensenya les tòfones. Moltes vegades en ven o en dona als amics. Avui n’haurà trobat unes sis o set. M’explica com són, i m’invita a palpar-les, per apreciar la seva composció, el colors fosc i uniforme exterior i les trames que dibuixa en el seu interior, més blanquinoses. A primer cop d’ull particularment em semblen terrossos de terra o excrements d’animal. Segur que són la mar de bones. Quan portem uns cinc deu minuts de conversa, per l’altra banda del camí s’acosta un cotxe de cara amb el d’en Crous. Ens acomiadem per tal que es pugui apartar del camí i així segueixo pel camí. Deuen ser gairebé les sis. El sol comença a davallar. Travesso la carretera i trobo un cartell que indica un poblat Ibèric a proa. Recordo que el camí feia força pujada. Decideixo anar-ho. A la que porto vora un quilòmetre, m’aturo al costat d’una casa amb una bassa molt grossa i bec aigua, de la cantimplora. Estic una mica cansat, es fa fosc i decideixo recular. Em sona el mòbil, però és un missatge d’aquests de propaganda. Aquest tipus de publicitat hauria d’estar prohibida. El tema donaria per molt però no em vull desviar més del compte. Reprenc la bicicleta. Ara toca fer una mica de baixada que les pedres i els sotracs fan més divertida. Em trobo una parella d’avis i ens saludem amablement. Desfaig camí fins retornar a La Damunt. Aparco la bici. M’assec en una pendent d’herba al costat de l’ermita i trec el llibre d’en Bauçà. Ja he dit fa una estona que es molt bo. Diria fins hi que tot té la propietat de tenir la justa mesura de les coses, ja sigui de veritat, de literatura, d’incertesa, del què s’hi diu o de detalls que acostumen a escapar-se a hom. Potser són els heptasíl•labs, o potser és la frescor tan propera que transmet, no ho sé, però és lo millor que he llegit en molt de temps i no cal dir que el seu descobriment m’ha resultat una grata sorpresa. Punt positiu per en Punsatí. Tot plegat, aixeco el cap del llibre i veig una parella de joves que passegen i miren les muntanyes al mirador corresponent que hi ha al fons de la Damunt. Fan tot l’efecte d’estar més contents per estar mirant allò que el mapa identifica com a Puigmal o Pedraforca que no pas per la inanitat alegre del paisatge, per la seva grandiositat, la qual cosa resulta, per altra banda, naturalíssima. La gent, com deia en Pla, prefereix les petites coses, properes, a l’abast i per tant reals. Recullo i, com el sol, retorno cap a casa desfent camí. Després d’una parell de pujades complicades amb rocs i sotracs. S’haurà entens que just sóc un aficionat de la bicicleta. Desfaig el camí que tantes vegades m’havia dut a la Xatarra i a la Boca Del Llop de petit. La Xatarra era un espècie de museu mortuori d’objectes que la gent ja no volia. Com tot lloc que es precïi tenia el seu foll particular, en Frasquet. En frasquet és el germà d’un dels joiers de Vic amb més caché que ha decidit viure en una rulot amb els seus gossos després d’anys d’alcohol, petits robatoris i tot d’un seguit d’intents debades per habituar-se a la rutina i integrar-se a la societat quotidiana. Aquest fet, no treu que te’l trobis tot sovint pel bar, passejant-se pel poble amb el gos i la seva vella bicicleta rovellada, o al taller de casa recollint llenya per a poder fer una foguera. La Xatarra ha estat un lloc molt particular per la canalla que a estones la varem habitar El regent, en Pitu i el seu camió atrotinat, era un home d’edat però vital, amb corba de felicitat i un somriure perpetu. Ara ja és mort, i he sentit a dir que el pobre home va patir lo seu. Malgrat tot, a mi sempre em va semblar un panxa content. Eren altres temps, i tinc la impressió que és molt trist que amb vint-i sis anys recent complerts pugui fer aquesta afirmació, però és llei de vida. Arreu i adés. Durant aquelles tardes després d’escola teníem unes hores delicioses que havíem de malgastar d’una manera o altra. Eren anys en que la vida tenia sentit precisament perquè ningú s’ho plantejava. Una infància doncs, d’allò més corrent. Així, saltàvem la balla i tafanejàvem objectes increïbles, temíem els gossos d’en Pitu, fèiem curses de bicicletes en circuits improvisats, ens endinsàvem al bosc i fèiem cabanyes onsevulla. Aquest era el nostre pati extraescolar, i puc dir que és de les millors coses que es poden fer. És una llàstima que el millor oci quedi reservat als nens o als folls. Ara però, explicava un altra assumpte del que segurament ja m’he desviat massa. L’excursió s’acaba. Arribo al poble, encara que no hi veig cartells. Passo el camp de futbol, ara buit. Les mateixes cases, amb un altra llum. Trenco a la dreta on la furgoneta de l’Ignasi i finalment arribo al portal de casa. Ara, tip i amb la bici endreçada, ja només em falta la dutxa de rigor.