T’he vist i t’he sentit, i ara ja no vals res
Es com un retaule d’una nit a Collioure
Llums i colors que no sé que fan allà fora
A dins tot es extrany, familiarment extrany
I el món esdevé una pintura inacceptable
Conecto i desconecto el chip del transistor
Al que pertanyo, com si m’atrapés a mi mateix
Aleatoriament, segons el meu caprici,
Però es mentida

L’horitzó que no s’atrapa mentre l’imaginis
Em marca una terra on romandre, incert,
I un vast oceà on imaginar quelcom que puguis perdre
Em recorda que un teixit impermeable té poros
Per on les gotes d’aigua no s’hi esmunyeixen
Perquè són com grans de sorra atrapats en un colador,
En lo petit i precís hi esdevé la incomprensió i el misteri
De que lo misteriós esdevé en lo general, en la imatge.

T’he vist i t’he sentit, i ara ja no vals res
El més difícil de tot és ser algú corrent
I la meva mort em preocupa perquè l’imagino
En la dorada a la sal, exercint de pescador de balenes,
En la cuïssor del sol suavitzat per l’aire i l’onatge
Embolicant regals i llepant-me els dits a la fi de l’àpat
Restar sol es el principi i el final de les coses que no han succeït
Deixar que l’horitzó divideixi mar i cel, crepuscle i geometría


Penso en
Quan la Pilar recordava amb delit la seva vida esvaïda
Tallava el pa, fregava els plats i arribava puntual a la feina,
Regava i cuidava els geranis cada matí de diumenge
I oblidava que les ganes d’estar viva li feien temer la mort


En un cercle on no hi encaixa el moviment
I en una realitat on al friccionar un llumí aquest s’encén
La veritat és el contrari del què es pensa,
L’horitzó que no s’atrapa mentre l’imaginis.