La noia del barret

Anant a llençar unes caixes de cartró al corresponent contenidor, em crida l’atenció una noia que passa per l’altra vorera vestida i engalanada com a l’entrega d’uns d’aquest premis MTV, noia amb la qual després de fixar-m’hi resulta que haviem coincidit a 3er de BUP a l’institut. Malgrat fa un dia radiant de sol, falten pocs dies per les festes de nadal i l’ambient es fred. La noia es cobreix de la seva falta de calor, i valgui potser la redundancia, amb un barret-boina de pell foca a conjunt amb jaqueta i botes. Tot ben cenyit, com si l’envoltori anés dues passes per davant d’ella i digués, ep, que estic aquí. Potser en un futur la roba també parlarà, i podrem trobar dues persones sense intercambiar paraula, al mig del carrer, mentres la jaqueta de coll alt de felpa li explica a l’anorac estrident de segona generació l’estat de la rentadora de la seva mestressa, i com per estalviar-se quatre duros i dur-la a la tintoreria, ha de passar per un suplici un cop per semana, de com la barrejen amb els calçotets de l’inquilí de torn de la seva mestressa, de les males olors i els colors cremats i amb poc gust amb les que es veu obligada a compartir la seva estona d’higiene, la calç de l’aigua, i també tot un seguit de pompositats per deixar-li clar a l’anorac estrident que no té res a pelar al seu costat. Acabada la conversa els dos personatges seguiran el seu camí esperant també que la seva indumentaria vagi dues passes per davant d’ells. Estic al meu poble natal, tranquil i conservador, com tots els pobles, i probablement per això m’he fixat amb aquesta noia. El que em molesta és que no he pogut evitar pensar; On va aquesta noia aixins vestida? Quin coi d’anacronisme m’ha fet pensar això per inmediatament després racionalitzar-ho? Bé una reliquia del meu condicionament rural, en aquest cas d’estret de mides, bé una dosis intravenosa d’esnobisme, que ve a ser pràcticament el mateix, el fet és que inmediatament procuro contextualitzar el fet en sí, situant-lo en d’altra gent, concretament en la meva nòvia*. Se m’acut el què els hi diria a aquesta gent si em fessin el comentar-hi que a mi mateix m’ha passat pel cap. Els hi diria, li diria, que és una noia que és esclava de la seva imatge, però que, qui és el valent que pot tirar la primera pedra i afirmar que no és esclau de la seva imatge? Al capdavall, el què compta del moment històric que estem vivint, de la nostra època, es la imatge de l’època, i la imatge del què sóm és el què sóm, oi? Lo demés es sempre igual; els rics que són cada cop més rics, la gana, el fred, les injustícies, la construcció de més coses, un nou descobriment, una nova orgía, la burocràcia, les guerres, la compra de regals per Nadal, l’alcohol de nit i de dia, el cotxe que gairebé atropella el noi de la bicicleta que s’ha creuat sense mirar res, el tren impuntual, la sort de que el tren hagi estat impuntual, i tantes coses. Em sembla curiós i magnífic que precisament el què ens sembla que ens fa diferents és el què ens aproxima, malgrat tants cops acabi essent mijtançant la guerra i tot el repertori de bestiesses que ens inventenm. El fet de buscar una imatge definitiva que relacionem amb alguna espècie de paradís o moment perfecte de la nostra vida, Déu en definitiva, ja sigui essent un intent d’estrella de la MTV, passejant el gos pel costat del Canigó nevat en un dia assolellat, prendre un té en un café parisí en blanc i negre, mentres francesos autèntics canten les virtuts del seu poble tot cantant oh la la, fumant-se un porro mentre berenes pa amb vi i sucre, fotent un clan dins el cotxe super tonejat i la cigarreta als dits, essent un cap de familia respectat i admirat, un surfista de trineu professional i un llarg etcetera. Pràcticament tohom acaba fent el mateix, tan li fa si la pel•lícula és del Rohmer, del Santiago Segura o del Cronenberg, distreure’s. Diga-li cine, anar de copes, matar-se a pujar muntanyes o fins hi tot treballar, diga-li senzillament passar l’estona, evadir-se, intentar assolir un repte, acomplir objectius, programar les munyidores de les vaques. Però anem als matissos. La diferència és que els esnobs creuen, perquè necesiten creure-ho, que la seva es la millor, la més alta, la més de veritat. Per això els hi agrada tant el vici de pensar. I això de pensar, és

* Novia-companya fraternal-de pors i ansietats- amor i aventures- generadora de vida a la lluna i demés miracles


molt complicat, i com casi tot, es qüestio de mesurar-ho bé, no fer-ne un gra massa i
escollir el què bonament et convé. En el fons, però, el que li agrada a la gent es fer l’estúpid, passar-s’ho bé sense contemplacions, obrir la porta dels sentiments sense por, recordar el què feien de nens i repetir-ho. I es molt bonic, oh i tant, però s’ha de recordar que el nen petit és el més manipulat de tots, i que aquí comenta bona part de la historia mundial, econòmica i en general. Qui pot dir que no s’ha aprofitat de la inocencia del nen per fer-lo menjar, que s’en vagi a dormir o que es cregui que tres reis vinguts de l’orient li portaran els millor regals al mateix temps que tots els nens del món mentres els pares van escanyats per pagar la hipoteca? I qui no ha estat nen alguna vegada? El tinglado està montat amb aquesta finalitat, sense remat no hi ha pastor, ni carn, ni llana, i l’ovella encantada. Els esnobs s’han inventat un ser estúpid que creuen millor, pel fet de ser inabarcable per la majoria, ja sigui per un tema monetari o de temps i ganes per cultivar l’intelecte. El què fa, però, encara més estúpids els esnobs, es que procuren tota l’estona no semblar estúpids. La questió que ara s’em planteja és si també jo sóc un esnob per haver pensat això d’aquesta noia, o pel fet d’haver-ho escrit, o sino m’hauré equivocat de contenidor de tant pensar en cristià. Per si de cas, aquest Nadal demanaré que em regalin una ovelleta.