Si podés prendre el temps dins les meves mans i deixar a la meva boca el sabor dels records, abraçaria amb l’ànima nua el petó d’una Nit de Reis que va acariciar la meva pobresa i em va omplir de la més gran riquesa espiritual. Aquella nit, el fred era el convidat de pedra, l’arbre de Nadal s’havia absentat i pel que semblava els Reis van oblidar els nostres noms. La meva mare amb el seu somriure avergonyit em va lliurar un petit regal, que els meus dits van anar furgant i que tímidament es va transformar en un regal menyspreat. Vaig sentir com una espina es clavava en el somriure de la meva mare, mentre una llàgrima tocava les portes de la seva ànima, llavors li vaig somriure i la vaig abraçar perquè vaig comprendre que l’amor és més fort, quan estimem amb l’ànima.

Pot ser aquella nit, el dolor d’una llàgrima de la meva mare va fer que tres homes bons em fessin prear la bellesa que existeix en les petites coses, potser en la màgia d’una bossa de dolços, que es dona amb tot l’amor, aquelles petites coses que transcendeixen a la realitat que coneixem, perquè a vegades per expressar el que sentim, és suficient amb un somriure i un petó veritable o potser simplement dir quant t’estimo.... i llavors vaig descobrir que la pobresa nostre, era molt diferent a la pobresa veritable, aquella que de vegades no som capaços de veure amb els nostres ulls.

Encara que ma mare ja no hi és, cada nit de Reis, la meva filla misteriosament rep una bossa de dolços perquè algú il•lumina les nostres vides.