ES PODRIA DIR QUE N’HI HA QUE NEIXEN ESTRELLATS…

Una fe cega en el món. Una porta directe a l’apocalipsis. Un diumenge tranquil i assolellat de primavera a la recent inaugurada estació d’autobusos. L’Otto, el seu germà i l’àvia que els acompanya a agafar l‘autocar cap el seu poble, a vint minuts de camí. L’aire encara fred i sec de l’hivern i el sol de primavera calent i precís, com en una estació d’esquí en un dia sense vent, escalfant uns bancs d’acer en forma d’esquena, a on resten asseguts, esperant. L’Otto,el seu germà i l’àvia, i uns homes amb una camera que s’acosten. La televisió local els entrevista. La nova estació els sembla molt bonica, però podrien haver dit qualsevol altra cosa. Fa un dia tranquil i bonic. L’àvia al mig, en una mà la mà del germà, en l’altre la de l’Otto. Una fe cega en el món. L’àvia al mig, altra vegada, més encorbada i vella, insinuant el camí cap a l’etern retorn de pau i no res, aliena a la càmera enregistradora. Els dos germans, que ara li treuen tres pams ben bons, agafats a ella per fer la foto. Han passat dotze anys, d’aniversari en aniversari. Els nens no riuen, gesticulen. Els nois. L’àvia no gesticula, no li cal, pot ser la nena que sempre havia dut a dins, ara que ja no l’espera res, en certa manera més tranquila. Se n’ha sortit prou bé, encara que potser no ho sap del cert. Mai es pot saber del cert. Els fills, els néts. L’àvia està tranquila. Arribats al camí en que tots els homes conjunten, aquells dos nois, com és natural, s’allunyen a peu i amb una maleta farcida de menjar, bones raons, i empentes pseudoforçades, disposats a recórrer món. En busca del món que els hi havien promès. Voltes. Ells no ho saben, pero acabaran trobant-se en un oceà de pau on descansen els vius i el morts, on de gran que és, les flors són flors i els pensaments pedres anclades al terra. La lluna continua brillant i el tal·ló s’apaga per deixar pas a l’eternitat de l’etern desconegut. El món de l’àvia retrocedéix cap a una pau inerta irreconeixible. Una foscor que no és foscor, però tampoc s’hi contempla llum. Els nois, pedalejen, corren, monten i desmonten, ploren i gemeguen, de la mateixa manera que s’exciten i contemplen la felicitat, allà al fons. En busca del món que els hi havien promès, viuen de nit i de dia. Un brisa humida deixa pas a l’estació càlida i els trens van i tornen de la ciutat. Passen els anys i la gent s’amuntega en els seus racons vitals, com en els diumenges en que l’Otto anava a sopar a casa l’àvia amb tota la familia. La familia i el món, que van agafats de la mà. El passat es perd, perquè no existeix. Aleshores passen els anys i la gent s’amuntega en els seus racons vitals. L’Otto es deixa les mans lliures i decideix que a partir d’ara mirarà als ulls de la gent. Escoltarà els seus gemecs imperceptibles i les seves virtuts amagades, i adoptarà el cicle vital del sol adaptat per l’home. Així ho concebeix, malgrat li queda el dubte de l’originalitat de la seva proposició. Les estrelles xiuxiuejen entre elles mitjançant pampallugues i la vida continua reinant en la impassibilitat. Les transformacions del món van col·locant les peces d’un joc d’escacs gegant al seu lloc. Cadascuna en el seu lloc precís, com s’hi ho duguessin escrit des de que la flor era roca i des que la roca era un núvol. En el rumor del mar i els sorolls de les sirenes, les peces es van trobant. L’àvia, els germans, l’autocar, els periodistes i el banc d’acer, l’aire primaveral, el raigs calents del sol, i el tren que circula cada dia en punt, pero no ho saben. En el rumor del mar i els sorolls de les sirenes, les peces es van trobant. Unes peces que ja no són les mateixes.

Metrestant, una fe cega en el món. Una porta directe a l’apocalipsis, i un rumor. Un rumor que obra escletxes en la comprensió de l’Otto. Es com una porta cap a algo diferent. Queden moltes coses per fer, encara, pensa. Sense pensar-s’ho més, agafa el tren en punt que tantes vegades havia sentit. Ara podrà fer un recull, refranys i cants que colpejen les terres desconegudes. En una llibreteta va apuntant, al llarg dels anys, totes les opinions que copsen el seu interés. Ell sempre els hi parla de la porta que un dia es va deixar entreveure dins seu, com una escletxa per la que entra el sol. L’Otto, sobretot, procura escoltar el què la gent li diu. Hi ha qui diu que és una finestra que uneix els dos móns i fa que res sigui diferent. Hi ha qui diu que parlar és perdre el temps, i hi ha qui diu que no fer-ho és el mateix que fer-ho. Amb tot, l’Otto segueix el seu camí, encara que no sap cap a on fer-ho. Potser és l’hora de deixar d’escollir, pensa. Potser sempre ho ha estat.
Metrestant, una fe cega en el món. Una porta directe a l’apocalipsis, i un rumor.

****
(EXTRET DE. CueNTOS PARA MAYORES DE 65 AÑOS)